Síndrome... prevacacional.

     El Primer dia sempre és sempre el que s'afronta amb més entusiasme, el segon es rutina i el tercer... el tercer... el tercer deu ser... <<-Però no estàvem de vacances?!!!->>

Tal dia com avui farà un any.

     Un anys és una engruna dins d'un pensament, un pensament pot fer d'una llavor estèril un bosc infinit i pensar en l'infinit es una bona manera d'afrontar canvis amb imaginació. 

     La imaginació us far lliures.

Ombres.

     Tic tac, tic tac, tic tac,...  catacrac.

     El catacrac que va fer el maleït despertador, fill d'un balancí ben engreixat i de mare puntual, va ser del tot inesperat. La llum de l'habitació es va encendre, l'espectacle era dantesc, feia basarda només de mirar. El cadàver del vell rellotge, ara, fet bocins projectava petites ombres fantasmagòriques.

     Tants anys d'abnegació havien acabat en un obrir i tancar d'ulls, potser en menys d'una fracció de segon a mans d'un jove  massa impulsiu, que encara no havia pres consciencia de quin es el caràcter natural del pas del temps.

Encadenat.

     Bec per oblidar tot el que soc.

     Bec per oblidar tot el que podria ser.

     Bec per oblidar tot el patiment.

     Bec per oblidar perquè bec.

     No sóc res del que s'esperava que fos, ni tan sols una versió dolenta, tractar d'oblidar no impedeix que el meu turment s'esvaeixi en la fosca.

     L'intens desig d'oblidar és la cadena que et limita.

Migranya.

     Un dolor sense aturador bloqueja tota esperança d'assossec, només quant els ulls són clucs una breu calidesa alleuja el patiment.

Anhel.

     Vitalitat per viure, desesperació per no deixar de fer-ho, tot plegat, un present dolcíssim i enlluernador, un malson del que no despertaràs.

     - Ets la víctima de la teva vanitat.

Sens dubte.

     Dubtar, era el que millor gestionava.

     Cafè o llet, llet o cafè, torrades amb mantega o mantega amb torrades. - No gracies que m'embafen-.

     Un ritual matiner, digna  de  monarques.

Junts.

     ♂ - No res, si això no res.

     ♀ - I dons.

     ♂ - Dons no res, o es que et penses que tots els dies son dilluns... be, dit així pot semblar que qualsevol dia, es menys... menys... be tu ja m'entens.

     ♀ - Dons no, ara, no et segueixo.

     ♂ - Tant se val, fet i fet no te importància.

     ♀ - Com que no, soc aquí amb tu entomant el que no esta escrit.

     ♂ - Be dona tampoc cal que li donis tanta importància.

     ♀ - Asclar que en te d'importància, tu no ets qui en pateix les conseqüències.

     Finalment el silenci va fer acte de presencia. L'un mirava l'altre, de reüll, provant d'esbrinar que els havia portat fins aquell punt tant delicat, com el d'un moribund que fa tentines abans de caure.

Immòbil.

     De boca terrosa com el cadàver de una novel·la policíaca deixava passar les hores, els dies es tornaven setmanes, les setmanes en mesos, els mesos en anys, no més era qüestió de temps.

Ser.

     Som el que som quan deixem de ser el que podem ser.

Captiveri.

     Llàgrimes de tristor llisquen damunt les meves galtes pigades, no vull fer públic el meu patiment però la pena és una fera que cal alliberar.

Dia rere dia.

     Seria diferent si tot hagués canviat però no es així, -Per què resistir-se a l'evidencia dels fets?- res canvia, dia rere dia la mateixa rutina, monotonia que s'incrusta en el nostra inconscient dibuixa un patró tant ben definit que esdevindrà inqüestionable.

Mai més...

Mai més és molt de temps.

Mai més serè víctima de la por.

Mai més cediré davant la incertesa.

Mai més deixaré desatès el meu cos.

Mai més serè ignorant davant l'evidencia.

Mai més defugiré responsabilitats.

Mai més serè vençut pel passat.

Mai més diré no puc.

Mai més diré no als canvis.

Mai més em donaré per vençut.

Mai més tindre tantes oportunitats com ara.

Ara és el moment d'afrontar el futur amb diligencia.

Fa molt de temps que vaig deixa enrere un mai més...

No t'aturis.

     No miris enrere, avança, no t'aturis, sentiràs un dolor tant intens com la grandesa del teu objectiu, el camí estarà minat amb paranys encisadors d'altres tant aterridors que no poden ser anomenats però cap d'ells es invencible.

     Si les cames et traeixen i els genolls toquen el terra empedrat es perquè encara estàs en el camí, quant alcis la mirada recorda el teu propòsit i fes-lo servir per impulsar-te amb més força i determinació de la que mai has gosat imaginar, cada pas és una conquesta i cada conquesta una victòria.

     - Ni un pas enrere!

Mandra.

     La cosa serà breu, tant breu, que podria acabar ara mateix.

Mausoleu.

     Prestatgeries amb llibres plens de pols, textos oblidats, relats caiguts en desgracia, pagines i més pagines plenes de personatges que ja ningú recorda en un babilònic santuari de l'oblit.

Esborrar.

     Avui es un altre dia d'una llarga llista que esquinçaré i cremaré per a què no se'n torni a parlar mai més.

Patètic.

     Llàgrimes als ulls, fruit de la desesperació no premeditada, una teatralitat que feia de la autenticitat dels seus sentiments una caricatura desdibuixada de la seva persona.

Tot suma.

     Dia a dia, toll a toll, mot a mot, tot fa gruix.

"Dedicat a l'Eugènia"

Punts de vista.

     Res no és el que sembla i el que sembla no és mai res de l'altre mon.

Agenollada.

   Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu.

   La mort agenollada davant del Senyor, una patètica caricatura en mixt d'un mar de llàgrimes, clamat misericòrdia per la seva vida fugaç.

Embolicat amb cotó fluix.

     Una idea igual que una llavo pot prosperar o no.
     L'esperança de vida d'un fesol embolicat amb coto fluix es gairebé nul·la, un cicle vital que es apunt de començar en mans d'uns marrecs que no saben que la vida que els espera es com un treball de ciències.

Pesant figues.

     Un son profund t'allunya del ara es dolç, cremós, mel que regalima d'una torrada ampul·losa de tan mató.

Endormiscat.

     Quan t'hagis adormit, obre bé els ulls i veuràs tot allò que no a vist mai ningú.

La Treva.

     Escriuré es i serà sempre un procés dolorós, tan es així què he tractat d'evitar-ho tot el que ma estat humanament possible. 

     Pro desgraciadament desprès de tants anys de negació, patiment innecessari i frustració, firmo voluntàriament la meva rendició sense clàusules ni condicionants.

Bèsties.

     Un toll, aigua de pluja que el sòl no ha pogut absorbir després d'un estiu sec i calorós conseqüència de la mà del Home. "Mamífer què s'autodestrueix."

     Aquestes bèsties què s'autoanomenen intel·ligents posseeixen qualitats d'escassa virtut, l'egoisme, la vanitat i la necessitat de posseir tot allò que els es aliè els fa temibles.